El destí contra l’amor incondicional

Crítica del relat ‘La vida és un somni’ de Clara Moraleda

PER ALBA ORAÁ SANS

El teu nom és considerat el llibre de debut literari de Clara Moraleda, però no el primer que escriu. Nascuda el 1994, Moraleda va deixar els  estudis de grau per dedicar-se a l’art com a actriu i cantant, però també com a youtuber sota el pseudònim de Leopolda Olda. És amb aquest nom que publica un primer llibre el 2017, com a extensió de la seva tasca a Youtube, on, amb grans dosis d’humor, parla dels temes d’interès dels adolescents tot desmitificant-los i fent cert activisme en favor del feminisme, el col·lectiu LGTB i el català, entre altres. Aquests temes, així com la manera de tractar-los, li atorguen una gran popularitat entre els adolescents catalans. No és un tema que podem desenvolupar en aquest paper, però ben bé podem suggerir que aquesta popularitat es deu, en gran part, a la falta de contingut en català per aquesta franja d’edats des de les institucions públiques i els seus mitjans de comunicació. Quant a això, cal puntualitzar que la irrupció de Moraleda en el panorama cultural català és posterior al tancament del canal 3XL, tant a la web com a la televisió, i la subseqüent creació del canal Esports3. Volent o sense voler, Moraleda supleix una demanda de contingut social per als joves quan encara no era popular de fer-ho en altres plataformes fora dels mitjans, i això va ajudar-la a fer-se un nom i buscar el seu camí dins de tan diverses disciplines com poden ser el teatre, l’escriptura i la creació de continguts.

Igual que passa en els seus vídeos, els seus relats en aquest “primer” llibre ens  presenten situacions quotidianes, personals o íntimes. Ella mateix comenta: “Algunes d’aquestes històries són autobiogràfiques. Qualsevol semblança amb la ficció és pura coincidència.” Això no implica, però, que sigui difícil identificar-s’hi (més aviat tot el contrari), ni que algunes altres històries no puguin tenir punts d’absurditat i ironia, que esperaríem més propis de Pere Calders que d’una noia d’encara no trenta anys. De fet, amb una prosa ben efectiva, el llibre es divideix en 29 contes, que tot i l’estil planer i lleuger que tenen i que ens facilita la seva lectura, bé mereixen una o diverses relectures per tal de comprendre a fons tot l’abast del seu significat.

El relat en el qual ens centrem avui, anomenat La vida és un somni, és aparentment innocent, tranquil i, sobretot, molt bonic. Ens parla d’una mare, la Diana i de la seva relació amb la vida del seu fill, en Daniel. La Diana comença el relat embarassada d’en Daniel, però té un accident, que la posa en coma durant tres mesos, en els quals a la Diana la sobrevé el missatge d’una Veu sobre el destí del seu fill. Tot i les diverses lesions i la gravetat de l’accident, tots dos sobreviuen i la Diana recorda aquella premonició. Per tant, ja des de l’inici del relat sabem que en Daniel ha d’acomplir una Gran Obra en la seva vida i que aquesta acabarà quan ell tingui dinou anys, l’edat de sa mare quan va tenir l’accident.

A partir d’aquí, la història transcorre plàcidament, tal com ho fa la vida d’en Daniel, una vida plena d’amor i bondat, enmig dels dubtes existencials de la seva mare. I és que aquest relat, tal com el missatge de la Veu a la Diana, ens planteja molts interrogants: Qui o què és aquesta Veu? Existeix la divinitat? I si existeix, quina d’elles? Totes? Només una? Ha de parlar la Diana del que sap amb el pare d’en Daniel? Ha de saber-ho el propi Daniel? És la profecia real? Què passaria si ho sabessin? Seguiria en Daniel sent tan feliç? Gaudiria de l’amor i la vida tant com ho està fent? Com es pot comprovar, són una sèrie de preguntes d’allò més transcendents, però molt difícils de respondre. Són el tipus de preguntes sobre les quals els filòsofs debatien i debatran pels segles dels segles. No obstant això, plantejar-nos aquestes qüestions és el que ens impulsa a escriure. De fet, és el que ens converteix en persones.

El tema del destí es materialitza molt clarament en el text amb la menció d’Èdip i de La vida es sueño. En ambdues d’aquestes històries, el tema central està format per una profecia del destí del protagonista que sembla terrible a ulls dels qui el descobreixen (els pares), que procedeixen a intentar evitar-lo tot amagant-lo del protagonista. En Èdip, els pares l’abandonen a la mort, però uns altres l’adopten i ell en saber el seu destí (matar el pare i casar-se amb la mare), però sense saber que era adoptat, fuig de casa i es precipita en el seu destí sense voler. Per la seva banda, en La vida es sueño, Segismundo havia de convertir-se en un rei despòtic i tirà, i el pare decideix mantenir-lo tancat i al temps intenta comprovar si realment serà així i, quan Segismundo es comporta com una bèstia, el tornen a tancar, com si tot hagués sigut un somni. Segismundo, però i al contrari que Èdip, acaba sent alliberat, lluita contra el pare i, tot i guanyar, el perdona i així es redimeix i venç el seu destí.

Enmig de totes aquestes preguntes i qüestions sobre el destí, però, la Diana continua guardant la petita esperança que tot això sigui part de la seva imaginació i va prenent petites decisions, mentre passa per diferents etapes que podríem anomenar de dol prematur i que veiem passar molt ràpidament quan en Daniel mor fins a l’acceptació. Són aquestes diferents etapes, juntament amb la cronologia de la vida de tots dos els que conformen aquesta estructura, aparentment tan senzilla, del text. I així com l’estructura ens passa de llarg quasi sense que la notem tal com el pas del temps, a penes notem el narrador, que ens parla amb ple coneixement de la perspectiva de la Diana i a estones des de la d’en Daniel, sobretot quan ens parla de la Júlia.

Anomenant tan sols aquests tres personatges, aquest relat crea una història bonica, però plena de dubtes existencials que només fan més dur el final que sabem inevitable. La Diana, després de la mort d’en Daniel, a qui ens adonem que estima tan incondicionalment que fa una mica de mal de pensar en el seu destí, de seguida entén i accepta la mort del fill i el relat, així i tot, continua. I ho fa per explicar-nos les conseqüències d’aquesta tràgica mort i per finalitzar amb un gir de guió que ens farà rellegir-ho tot amb una nova mirada… De nou, pareix que el destí hagi vençut l’amor, tot i que l’actitud de la protagonista podria induir al contrari. Precisament, ens trobem davant d’un relat plenament solvent que funciona a la perfecció en la seva forma, com un mecanisme de rellotgeria, però que, al mateix temps, és suficientment flexible per a fer-nos reflexionar i per a induir-nos a rellegir-lo i a reinterpretar-lo una vegada i una altra.