ALFRIDA O LA VERSIÓ CANADENCA D’ELENA FRANCIS

Núria Estivill

Aquest article fa referència a «Mobles de família» d'Alice Munro, un relat que forma part del llibre Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni (1961) (Club Editor, 2016).

Alice Munro ostenta títols com «la Txèkhov canadenca», «la Premi Nobel de literatura» o «la mestra del relat contemporani». Qualsevol d’aquests podria ser l’epítet amb què identificar-la en el futur, tal i com fem amb els personatges rellevants del passat. Però, per què m’agrada tant el desconcert que provoca? 

“La vida són peces separades que no acaben d’encaixar mai”, ha dit en alguna ocasió, i jo afegeixo que és ella qui mai no les fa encaixar, perquè li agrada submergir el lector en el misteri. I és que Munro no acaba mai al final. 

Amb els seus relats, que en realitat són petites novel·les encapsulades, l’escriptora canadenca ens convida a reflexionar sobre la quotidianitat. Una quotidianitat construida a partir de personatges mediocres en els quals ens hi podem trobar representats. Sovint dones. Resignades, superbes, desencantades, exaltades, turmentades. I també homes. Influents, ignorants, venerats, arrogants, aturats. Personatges profunds. Sempre enigmàtics, literàriament captivadors. La senzillesa amb què descriu la manera com pensen, com senten, com interpreten és l’essència de Munro. I ho fa amb una precisió narrativa commovedora. El seu estil concís i mesurat, de frases contundents i adjectius escrutats, captiva des del primer moment. Una escriptora de concentrats, d’una solemnitat en ocasions còmica. Mai gratuïta ni farfallosa.

A Mobles de família, inclòs en el llibre Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni, Munro crea un univers femení amb dues protagonistes, la narradora i la seva tia Alfrida, un personatge singular, per qui ens sentim captivats des de l’inici. Les referències cronològiques són precises: la fi de la primera guerra mundial, l’obra de teatre Un tramvia anomenat desig o l’adaptació cinematogràfica de Hamlet. I sense adonar-nos-en arribem al final d’un document que descobrim que és, gairebé, autobiogràfic. I és que en aquesta ocasió, l’escriptora també ens apropa a la seva història, i dic també perquè no és la primera vegada que ho fa, ni serà la última.   

En el relat, molt generós tot i la curta distància, les protagonistes, víctimes d’una societat patriarcal i inicialment condemnades a la ignomínia pel fet de ser dones, aportaran el seu granet de sorra per fer entrar en crisi l’ordre social establert. Elles triaran la modernitat, però tirar endavant aquesta elecció no serà gens fàcil pel risc i la dificultat que comporta adaptar-se a una opció no predeterminada. L’Alfrida, consultora professional en un diari comarcal, aconsella en temes tan dispars com la salut, la bellesa o els problemes sentimentals. I tal i com feia la nostra Elena Francis durant el franquisme, amb la seva feina contribuirà a institucionalitzar determinades conductes femenines i alliçonar les dones en els valors que exalcen les corrents conservadores, però sobretot els proporcionarà recursos per a resignar-se o alienar-se, per obtenir una vida més portadora. Una vida, de la que paradoxalment ella defuig. Des d’aquest punt de vista, l’Alfrida se’ns presenta com una lluitadora que aconsegueix canviar el seu destí, un referent per a la seva neboda, per a qui la seva tia representarà tot allò a què aspira, tot allò que per naixement i origen sociocultural no li pertoca, perquè les dones del seu entorn, la resta de tietes, són dones com les que llegeixen l’Alfrida, sense inquietuds ni aspiracions, amb una vida molt acotada.

 [...] les tietes, per la seva banda, s’enorgullien de tot el que no sabien i de la seva manca d’interès.

Però renunciar als orígens no és fàcil, i tot i els esforços és complicat escapar dels valors que ens inculquen durant els primers anys de vida. Sense poder evitar-ho, les dues dones viuran en la llibertat que els límits de la masculinitat els permetran. Ni la mateixa Munro pot evitar el patriarcat. 

Un dels marits de les tietes [...] va morir, i la tieta que havia estat casada amb ell va aprendre a conduir, va trobar una feina en un taller de confecció de roba i va deixar de posar-se una ret al cap. 

Els patriarques de qui parlem son homes exempts de rentar plats o de preocupar-se per la salut aliena. Personatges secundaris a nivell literari però protagonistes a la vida real d’aquestes dones. Homes amb poques inquietuds i ments tancades, als que les dones estan empresonades, lligades com a una bola de ferro que costa d’arrossegar. 

[...]Els marits de les tietes, descansant al porxo o fent un volt per observar els conreus, intercanviaven informació sobre algú que tenia problemes greus amb el banc, que encara devia els diners d’una maquinària cara o que havia invertit en un bou que no havia rendit com s’esperava. [...]Els marits de les tietes també tenien opinions, però eren lacòniques i invariables i expressaven una desconfiança absoluta en totes les figures públiques i especialment en tots els estrangers [...]

Mobles de família és un retrat d’una societat en crisi. Amb l’èxode rural, la incorporació de la dona al món laboral o l’augment de l’alfabetització de les dones com a teló de fons, el relat esdevé un document sociològic. 

I quan l’acabo de llegir, a ella, a l’Alice Munro, em sento gairebé pertorbada, perquè llegir Munro és com llegir poesia, has de saber assaborir-la, deixar-la reposar, explorar-la, i analitzar els detalls que ella va deixant caure sigil·losament al llarg del relat. Res és casual  en els seus textos, els fets transcorren amb tanta naturalitat, que de vegades els girs argumentals més insòlits passen desapercebuts pel lector. 

Per què m’agrada tant el desconcert que provoca la lectura d’Alice Munro? La profunditat dels personatges, les lectures sociològiques dels seus contes, un estil depurat. Aquestes són les raons per les quals puc llegir i rellegir els seus relats una vegada i una altra. Són les raons per les quals Munro és un misteri imprescindible, perquè llegir-la és trobar-te de cara amb la vida, però traslladada a través del geni.