Joc de temps: una lectura de «La noche boca arriba» de Julio Cortázar

Per Fèlix Edo Tena

 

 

Aquest article fa referència a «La noche boca arriba» de Julio Cortázar, un relat que forma part del llibre Final del juego (1956) (Editorial DeBolsillo).

 

La modernització que va tenir lloc a partir del segle XIX va comportar la creació de la societat de masses, caracteritzada per l’organització de la vida al voltant del treball industrial, per la presència de noves tecnologies com les derivades de l’electricitat o dels combustibles fòssils i per la formació de grans aglomeracions urbanes. Es va viure el final de formes de vida rurals centenàries i una integració forçosa a la urbanitat, caracteritzada per la velocitat, pels automatismes rutinaris i per una fusió dels individus en la massa. Com es pot imaginar, l’impacte en la vida i en la mentalitat de la gent va ser brutal. Podem dir, fins i tot, que es tracta d’un canvi que no té precedents en la història de la humanitat i que, a més, a poc a poc ha anat esdevenint global, cosa que encara li afegeix més excepcionalitat. Com no podia ser d’una altra manera, l’art no va escapar-se d’aquesta influència. L’auge dels moviments avantguardistes (cubisme, surrealisme, futurisme, etc.) i l’obsessió ad hoc que van manifestar per a trencar amb el passat no es pot entendre sense aquest context. En literatura tenim també notables exemples d’escriptors que van intentar reflectir la nova realitat, ja des dels corrents realistes del segle XIX (Dickens, Balzac, Flaubert, etc.), mentre que al segle XX trobem una autèntica renovació pel que fa a les tècniques que volen mostrar la realitat (el perspectivisme) i el pensament (el corrent de consciència). 

Des d’aquest punt de vista, el relat que ens ocupa, La noche boca arriba, és un bon exemple de com la literatura pot donar compte d’assumptes no estrictament estètics, com pot ser la sociologia o la història. D’entrada, comença amb un protagonista del qual no se’ns diu el nom ni se’ns descriu físicament, només que va amb moto per una ciutat. Tot indica, per tant, que és un individu corrent que viu en qualsevol gran urbs moderna dels nostres dies. En aquest ordre de coses, tampoc no coneixem la seua psicologia segons les fórmules convencionals de la novel·la vuitcentista que descriuen els sentiments o segons la informació que ens donen verbs reflexius com «pensar», «sentir» o «creure». De fet, seguint l’estil de les escoles literàries més modernes del segle XX, només coneixem el protagonista segons la seua conducta, en un seguit d’accions que entren dintre del que pot passar en la jungla urbana. Comptat i debatut, les referències a l’anonimat en les societats modernes són clares.

Tanmateix, aquesta només és una part del relat. En concret, la meitat. Això és així perquè també s’intenta reproduir els mecanismes de la ment. Efectivament, ens estem referint a les al·lucinacions que sofreix el protagonista a partir de quan té l’accident, presentades d’una manera molt visual. Si continuem amb les referències de les societats modernes, podríem dir que estan plantejades a mode d’una projecció cinematogràfica, una altra de les novetats d’aquesta època. El relat aspira a reproduir els mecanismes caòtics i inconscients de la ment, siga el somni o la imaginació. I en cap cas es recorre a cap descripció psicològica, sinó que es vol reproduir la mateixa capacitat d’al·lucinar. Curiosament, per a aconseguir un efecte creïble i realment immersiu, que sens dubte és una de les grans fites d’aquesta obra, es necessita una prosa molt clara. De fet, hi ha una frase que sintetitza perfectament aquesta idea i que podria considerar-se tota una declaració d’intencions: «Con toda lucidez, però sabiendo que estaba bajo los efectos de un shock terrible». 

A la lucidesa citada, cal afegir també l’estructura fèrria que presenta el relat, i que ens indica que sota aquesta suposada objectivitat rutinària hi ha unes possibilitats immenses de transcendència. Ras i curt: l’objectivitat només és la punta de l’iceberg.  Evidentment, aquí és on entra el joc de temps que planteja el relat. En l’ambivalència que es proposa entre realitat i somni, descobrim que el narrador, que en unes ocasions ha mantingut una certa distància, està posant al límit el compromís amb la realitat del que se’ns conta, no debades es van deixant indicis que el protagonista podria ser realment un altre, cosa que intuïm al final del relat. De fet, la descripció en les parts de la selva són molt objectives, però més immersives, amb referències a les olors, al gust i a d’altres sensacions. Bona prova d’això és que podríem plantejar la inversió del relat, és a dir, que el punt de vista original fos el del guerrer asteca. Aleshores, el tema general seria un altre: en lloc d’una constatació de la modernització, s’hauria de comentar una possible crítica a les religions antigues, a la barbàrie dels asteques, etc. Tanmateix, que el moteca siga capaç d’identificar-se amb un ciutadà anònim del present, en principi lliure, però podem imaginar que tan esclau de les rutines i dels treballs que tots coneixem, obre tot un ventall de possibilitats tan suggestives com interessants sobre la llibertat i les conflictives relacions dels individus amb la societat. Evidentment, és clar que el que es planteja va més enllà de la racionalitat. Com pot el moteca somiar realitats que no coneix? Com pot somiar el futur? Es tracta de la irrupció d’un element estrany que ens fa qüestionar les certeses que tenim sobre la realitat i el temps. Malgrat tot, i això fins i tot els més incrèduls han de reconèixer, el relat està tan ben articulat que la lectura convida a pensar que les persones sempre podem anar més enllà, encara que siga més enllà de l’avorrida i estressant rutina que tots coneixem.  

 

L’autor de La noche boca arriba és Julio Cortázar, qui va ser un contista i un novel·lista argentí excepcional del segle XX. En els manuals de literatura se’l sol ubicar en el moviment del conegut com a «Boom Llatinoamericà», format per altres il·lustres escriptors com Gabriel Garcia Márquez, Mario Vargas Llosa, Juan Rulfo o Juan Carlos Onetti. Però aquesta manera d’establir generacions sempre resulta problemàtica, bàsicament perquè els autors citats són molt diferents entre sí. I, sobretot, Cortázar és el més diferent de tots. D’entrada, sempre va fugir de la prosa èpica de Garcia Márquez o Vargas Llosa i va practicar una escriptura narrativa molt més lúdica, juganera i poètica. També va ser el més lliure i heterodox i el que sempre va intentar proposar noves maneres d’escriure i d’organitzar el relat. És per això que el situaríem millor en la tradició del també argentí Jorge Luis Borges, conegut pels seus relats experimentals, i del francés surrealista André Breton, fills tots del gran fabulador i, alhora, crític de la modernitat que va ser Franz Kafka. De fet, el joc de temps que articula Cortázar en La noche boca arriba n’és una prova claríssima.